Tot i que la meva infància va estar plena , plena i replena de música de tot tipus, recordo amb especial “carinyo” un conte que ens posava la mare en aquell aparell de música gairebé psicodèlic que el meu pare tenia dalt d’un moble ple d’andròmines i altres màquines audiòfones.  Aquell moble era: “el moble”. En el seu conjunt podria ser el que ara en diem un equip de música, però que per separat ara en diríem: què fa això aquí encara? Però a nosaltres ens va adornar amb moltes hores de música entre cassetes, vinils i la ràdio matinal abans d’anar a l’escola. Recordo escoltar al senyor José Antonio Abellán a Ràdio Barcelona i “los 40 principales” com si fos un ritual, però sobretot perquè entre les corredisses de ma mare i les pentinades de cap, això si, amb colònia, ens servia per informar-nos que arribàvem tard a l’escola. “El moble” tenia de tot: un toca-discos, una ràdio amb super freqüència modulada, un amplificador ple de botons (alguns encara per estrenar) un cassete doble pletina per poder gravar qualsevol novetat amb qualitat FErro o CRome, de 45, 60 o 90 minuts. Caixes de cassetes de tot tipus, algunes de plàstic més dur, altres sense la caràtula… En definitiva, una amalgama tota desordenada dins el seu propi ordre.
Però enmig de tot el caos es trobava el que es volia. Una sardana?, La Trinca?, En Llach? Los pitufos i el padre Abraham o potser…Enrique i Ana? I si posem una sarsuela?, O no, espera; avui toca posar l’Electrica Dharma o si no que els nanos escoltin els Parxis…  Va arribar el moment que nosaltres, els nens, posàvem el que volíem doncs ja se sap, si vols tenir a les feres tranquil·les…

Tot estava allà i enlloc però amb nosaltres, dins de casa, i d’alguna manera, potser sense saber-ho, feliços, molt feliços.

Durant anys he intentat trobar aquell conte que ens posava ma mare en aquell “moble” i que tant jo com els meus germans més grans sabíem (sabem) de memòria.

Corrien els anys 80.  M’ha costat però, aquí el teniu…

Torna per comentaris